35 anys de criteri: El problema no és l'algoritme, és el biaix humà
He viscut el naixement de la web i totes les seves mutacions.
Vinc d’una formació en disseny gràfic en l’era de Freehand i Illustrator, però sempre amb un peu al codi. He passat pel Lingo de Macromedia, l’explosió de Flash, la implementació de PHP-Nuke i el creixement de WordPress fins a ser el motor que és avui.
M'he adaptat a cada cicle: Timber, Laravel, Angular, React... i ara la IA. El que avui anomenen Design Engineer, per a mi ha estat una evolució natural durant dècades: fer que l'estètica i la lògica convergeixin.
Però aquí arriba la reflexió de fons: Sovint culpem l'algoritme dels descartes automàtics en pocs minuts, però potser estem errant el tret. Un algoritme, si estigués programat per buscar purament solvència, capacitat d'adaptació demostrada i criteri tècnic, posaria el meu perfil (i el de molts sèniors) a dalt de tot de la llista. La màquina no té prejudicis; és un mirall de qui la configura.
El mur real no és una línia de codi, sinó el biaix humà que decideix que "més de 35 anys d'experiència" és una amenaça o un excés, en lloc d'un actiu de valor incalculable. Estem utilitzant la tecnologia per validar prejudicis en lloc d'aprofitar el talent.
En l'era de la IA, l'execució esdevé una commodity, però el criteri és el luxe. Saber què vols assolir, per què i com orientar la intel·ligència artificial és el que realment marca la diferència entre un producte mediocre i un d'excel·lent.
Després d'anys com a freelance, busco l'estabilitat d'un projecte on aportar tot aquest bagatge. No busco només "feina"; busco un espai on el meu criteri sigui un motor de qualitat.
Però aquí arriba la part amarga: He aplicat a desenes de posicions on compleixo el perfil al 100% i soc rebutjat en qüestió de minuts.
Com pot ser que un sistema descarti en segons una trajectòria de 35 anys d'adaptació constant? Aquesta realitat em porta a denunciar el "ghosting" sistemàtic i la manca d'educació d'alguns seleccionadors. No és una qüestió de no saber fer els "deures" (personalitzo cada contacte, cuido cada detall); és un problema estructural:
- L’edatisme tecnològic: Es prioritza el domini d'un framework concret d'aquest mes per sobre de la resiliència de qui ha après i dominat deu cicles tecnològics diferents.
- La por a la sobrequalificació: Es prefereix un perfil que només "piqui" codi abans que algú que aporti criteri, visió de negoci i la solvència de qui ja ha comès (i solucionat) tots els errors possibles.
En l'era de la IA, la tecnologia pot assumir l'execució, però el valor diferencial és el criteri. Saber què vols assolir, per què i com orientar la màquina és el que realment marca la diferència en un producte final escalable i professional.
Després d'anys com a freelance, busco l'estabilitat d'un projecte on aportar tot aquest bagatge. No busco només executar amb rapidesa; busco aportar maduresa i visió de producte.
M’agradaria obrir el debat: Per què ens costa tant, com a sector, valorar la maduresa professional? Som els humans qui estem perdent el criteri a l'hora de reconèixer el talent real?