La pell fina i la llengua lliure
Amb el pas dels anys, m’està passant una cosa curiosa: m’estic tornant més sensible i, alhora, més incapaç de callar.
Sempre ens havien dit que fer-se gran era tornar-se més savi, més reservat o potser més dur. Però en el meu cas, és tot el contrari. Sento que les capes que em protegien s’han anat desfent. Una pel·lícula, una conversa honesta o una injustícia em toquen ara molt més endins que abans. Em sento més vulnerable, sí, com si anés pel món amb la pell més fina.
Però el que és realment nou és que ja no em surt callar.
Aquells pensaments que abans empassava per no molestar, per "educació" o per por al què diran, ara surten sols. No és ganes de buscar baralla, és simplement que ja no tinc energia per carregar amb veritats a mitges.
A vegades em sento incomprès. Sembla que el món no sap què fer amb algú que es mostra fràgil però que et diu les coses tal com les pensa, sense filtres. Com si la sensibilitat i la contundència no poguessin anar de la mà.
Potser és això, fer-se gran:
- Aprendre que la vulnerabilitat no és feblesa, sinó humanitat.
- Entendre que callar per agradar als altres és una presó massa petita.
- Acceptar que, encara que no tothom t'entengui, viure des de la teva veritat és l'única manera de respirar tranquil.
"He après que ser sincer no és llançar pedres, sinó estendre ponts. L'assertivitat m'ha ensenyat que puc ser ferm amb la meva veritat i, alhora, suau amb la persona que tinc al davant. No es tracta de tenir raó a qualsevol preu, sinó de no perdre'm a mi mateix mentre intento entendre't a tu."
Més sensible, més vulnerable i molt més lliure.